Entrevista publicada a la revista CLAROR
FERRAN MARTÍNEZ I ANDRÉS JIMÉNEZ

Tots dos són jugadors mítics del bàsquet català i han militat als dos grans equips de Catalunya, el FC Barcelona i la Penya. Qui millor que ells per anar fent boca del partit de veterans que es disputarà amb motiu de la inauguració del pavelló del Marítim el proper 30 de setembre

El ‘Nen’ i ‘Jimix’, us feien gràcia aquests àlies?
FM. (Riu) Sí, jo era el nen perquè amb 16 anys vaig debutar al Barça. El problema va ser que amb 26 anys alguns encara em deien el nen…

A.J. (Riu) A mi m’agradava força. Em ve de quan dibuixava una tira còmica i em van posar Jimix com si fos un personatge d’Asterix.

Tots dos heu estat en els dos grans equips del bàsquet català. Si haguéssiu de triar per filosofia, Barça o Penya?

F.M. Jo em quedaria amb els dos tot i que vaig jugar molts anys al Barça i, de fet, m’hi vaig formar en les categories inferiors encara que amb la Penya vaig guanyar la Copa d’Europa. En tots dos clubs m’he sentit a gust i he aconseguit grans èxits.

A.J. Jo per vincle sentimental em quedo amb el Barça on vaig passar 12 anys molt feliços. Vaig ser capità de l’equip i m’hi sento molt identificat.

Epi o Villacampa?
F.M. Em quedo amb tots dos. Epi era un jugador molt fiable i un gran tirador mentre que Villacampa era més plàstic i espectacular. Els dos van marcar una època i van ser molt bons companys meus.

A.J. Penso el mateix. Van ser dos jugadors molt importants per al nostre bàsquet.

Quin és el jugador amb qui heu compartit vestidor que us hagi impressionat més?
A.J. Per mi Norris, Epi i Solozabal van ser jugadors que em van marcar molt.

F.M. N’hi va haver molts però recordo especialment a Byron Scott, ex jugador dels Lakers, i que va ser company meu en el Panathinaikos grec. Era un gran profesional. Era dels primers a arribar a l’entrenament i dels últims a marxar. Va tenir un rendiment exemplar i vam guanyar la lliga grega.

Quin ha estat l’adversari més difícil a la pista?
F.M. Buf! D’aquí Europa per mi era el Sabonis perquè jugava a la meva posició. Dels EUA en David Robinson perquè era molt difícil de marcar i Shaquille O’Neal per la seva gran potència.

A.J. La Iugoplastica de Kukoc, Radja i Ivanovic va ser un rival que sempre recordo. Era un equip molt treballat i competitiu.

Recordeu una picabaralla entre vosaltres dos en algun partit Barça-Penya?
F.M. Sí, recordo que en un entrenament em va obrir la cella però és una cosa natural quan estàs en equips com Barcelona, Joventut o a la selecció espanyola. El nivell d’exigència era molt fort i tots dos érem jugadors molt competitius. Fora de la pista érem bons amics.

A.J. La veritat és que no jugàvem a la mateixa posició i no recordo cap picabaralla. En tinc molt bon record d’ell (riu). Era un jugador tècnic i una persona sociable.

Descriu el joc de l’altre entrevistat
F.M. L’Andrés va ser un pioner en la seva època perquè va ser el primer tres alt. Era un pivot que va evolucionar a aler. Tenia molta potencia a les cames i això li permetia saltar molt. Era molt polivalent. El tòpic de la poca efectivitat en els tirs lliures no me’l crec perquè va millorar molt. Les estadístiques ho demostren.

A.J. En Ferran era molt tècnic i tenia bona mà. La llàstima va ser que va patir una lesió molt important que va limitar la seva progressió. Si no, hauria arribat encara més lluny.

Del vostre joc quins punts us hauria agradat millorar?
F.M. Precisament m’hauria agradat no tenir la lesió d’escafoides que vaig patir el 1991 abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Allò va condicionar la meva carrera perquè vaig haver d’adaptar tot el meu joc a saber que el peu esquerre no el podria fer servir per saltar. Sempre jugava amb dolor però ara estic molt satisfet de l’esforç.

A.J. Jo no em considerava un fora de sèrie però veient la trajectòria estic molt content i orgullós del meu rendiment i el palmarès que vaig aconseguir. No puc demanar més.

Alguna mania de jugador que ara podeu confessar?
F.M. No en tenia cap de particular. M’agradava ser el primer a arribar als entrenaments i els partits per practicar el tir.

A.J. Sempre intentava evitar supersticions. Crec que això implica falta de confiança i no és bo en l’esport d’elit. Però sempre em dutxava abans dels partits (riu).

Quin és el millor record que teniu de la vostra dilatada carrera en el bàsquet?
A.J. En tinc molts. Em considero afortunat en la meva carrera. Vaig tenir una progressió molt ràpida i amb títols. Potser em queda el mal gust de no haver provat sort a la NBA.

F.M. Vaig gaudir molt totes les lligues que vaig guanyar i els títols europeus.

Quan vau deixar el bàsquet us va costar molt entrar en la nova realitat?
F.M. Per mi va ser un sotrac molt fort. Jo estava jugant a Itàlia i vaig venir aquí per jugar amb la selecció catalana i en l’escalfament em vaig trencar el genoll amb tots els cartílags. La lesió em va forçar la retirada just quan ja tenia un acord amb la Roma per a la propera temporada. Em va costar assimilar el canvi de xip.

A.J. Jo tenia molt clar que tard o d’hora el bàsquet s’acabaria i ja m’havia preparat per a fer el pas. Tenia les meves inquietuds i vaig aprofundir.

En quins projectes esteu implicats ara mateix?
F.M. Després de la retirada de seguida vaig començar a fer coses. Primer a la Secretaria de l’Esport de la Generalitat i després em vaig dedicar a portar la representació de jugadors de bàsquet i a organitzar partits. Estic molt vinculat amb la Federació Catalana, l’ACB i l’Eurolliga i col·laboro en mitjans de comunicació. També he anat creant diverses empreses de lideratge empresarial i d’àmbit esportiu.

A.J. De moment procuro viure la vida (riu). També tinc la meva feina col·laborant amb el Dr. Ramon Cugat i faig altres coses quan el temps m’ho permet. Sóc un cul inquiet.

Encara jugueu al bàsquet o manteniu contacte amb els companys?
F.M. Jugar no però mantinc contacte amb gent com el Solozabal o l’Epi.

A.J. La veritat és que jo estic força desconnectat de tot plegat. Encara veig companys però procuro practicar altres esports que no m’impliquin competir de nou.

Alguna vegada vau somiar a jugar a la NBA?
F.M. Sí i tant. El 1988 vaig parlar molt amb San Antonio Spurs però havia firmat feia poc amb el Barça per quatre anys. Després va venir la lesió i el fitxatge per la Penya i me’n vaig oblidar. El 1998 vaig rebre una nova proposta de Toronto Raptors però quan estava entrenant al campus oficial es va produir el Lock Out que va provocar la vaga de jugadors. No ho vaig veure clar i no vaig acabar fitxant. Sempre he pensat que hi podria haver jugat amb un bon rendiment a la NBA.

A.J. A mi em va passar el mateix. El 1998 tenia decidit fer el campus d’estiu amb Atlanta Hawks però va coincidir amb la vaga de jugadors i ho vaig deixar estar.

Gasol, Calderón, Garbajosa, potser Navarro. Què us sembla la fuga de talents cap a la NBA?

F.M. Si fa uns anys no es creia en les possibilitats dels jugadors d’aquí, ara tot ha canviat. Crec que molts jugadors europeus podrien estar a la NBA. Sobretot si són de caire ofensiu i ja s’està veient que molts marxen quan despunten aquí. No es pot fer res per aturar aquesta tendència. Els equips NBA tenen un potencial econòmic enorme.

A.J. Crec que és natural i és el que toca. Com diu el Ferran, els jugadors tenen més facilitats per marxar i ho fan per progressar. Abans la NBA només es fixava en Iugoslàvia mentre que ara els scoutings també estan implantats a Espanya. Els equips europeus no poden competir amb el potencial i l’atractiu de la NBA.

Què li falta a l’actual plantilla del Barça per tornar a guanyar els títols que se li han resistit aquesta temporada?

F.M. Al Barça li falta projecte. Tenen un gran entrenador com Ivanovic, però Savic encara no ha demostrat res a la secretaria tècnica. S’han descuidat molt els equips inferiors i això és un error. Alguns fitxatges han estat un fracàs però perquè no hi han confiat. Cal ser fidel a un projecte per obtenir resultats.

A.J. El punt clau és, com diu en Ferran, la manca d’un projecte amb les idees clares. En els darrers anys s’ha desmuntat l’estructura interna que hi havia i que havia donat molt bons fruits. Ara estan pagant les conseqüències d’aquell error. Els costarà remuntar la situació com li està passant al Real Madrid.

I com veieu la Penya d’Aito?

F.M. Ha estat la gran sorpresa i tenen una bona base per al proper any. La Penya té el problema que no és un club gran com el Barça i tampoc compta amb un suport financer que equips com el TAU, Caja San Fernando i Unicaja sí tenen. Han d’apostar per la pedrera, una de les millors d’Espanya, i per l’austeritat en fitxatges. I això implica limitacions. Però segueixen un bon model.

A.J. La Penya ha fet bé la seva feina de base i té una bona estructura després d’uns anys de desorientació. Crec que el proper any estarà a dalt.

Quins equips són els favorits per guanyar l’ACB?
F.M. Doncs els de sempre: Unicaja, Barça, Madrid i TAU.

A.J. Al Barça i especialment al Madrid els veig espessos per ser favorits indiscutibles.

PREGUNTES MOLT PERSONALS…

Una ciutat per viure?

F.M. Barcelona

A.J. Barcelona

Un lloc per anar de viatge?

F.M. Estats Units A.J. N’hi ha molts.

Un plat?
F.M. Arròs Caldós
A.J. La Fideuà o la paella que faig
Un llibre per llegir?
F.M. El codi Da Vinci
A.J. Cuentos de J.D. Salinger
Una pel·lícula de cinema?
F.M. Matrix
A.J. Tu, yo y todos los demás
Un mitjà per estar informat?
Tots dos: Internet
Mar o muntanya?
F.M. Mar
A.J. Tots dos
Un cantant o grup musical?
F.M. Serrat o Llach
A.J. Camilo Sexto
Quin personatge històric t’hauria agradat conèixer?
F.M. Jesucrist
A.J. No tinc preferències
Un esportista que admiris?
F.M. Michael Jordan
A.J. Qualsevol que faci alta competició
Què valores més de les persones?
F.M. La sinceritat i l’honestedat
A.J. La tolerància
Si un dia fossis president del Govern o de l’ ONU, quina primera decisió prendries?

F.M. Acabar amb els desequilibris mundials

A.J. No ho seria mai.

Dretes o esquerres?
F.M. Centre
A.J. No hi crec. Vaig contracorrent.
Què t’enduries a una illa deserta?
F.M. A la meva família i un ordinador
A.J. A la meva dona
Un desig confessable?
F.M. Tenir salut
A.J. Pau al món